Hi ha trajectes artístics que semblen dibuixar una línia. El d’Aucell Cantaire, en canvi, ha traçat una espiral: sempre en moviment, sempre retornant a llocs coneguts amb una mirada renovada. Aquest vol, que començà oficialment el 2016 amb el disc homònim Aucell Cantaire, no s’ha aturat mai del tot —ni tan sols quan semblava haver-ho fet.
El primer disc, publicat amb Bubota Discos i acompanyat d’un llibre de cançons-poema, és avui gairebé peça de col·leccionista. Hi batega la llavor de tot el que vindria després: la poètica espiritual i terrenal d’Al·leluia o Cançons, la memòria compartida, la recerca d’un sentit més enllà del dolor. La música és hereva de la cançó d’autor, però amb ecos de folk, blues i fins i tot d’un cert esperit psicodèlic que despulla la forma per quedar-se amb la veritat.
El segon disc, Cant Aire (Rocket Music, 2019), arriba després de moltes rutes i escenaris. Aquí l’aucell cantaire pren més altura i més risc. Les cançons ja no només parlen d’intimitat: també observen el món, el temps i la pèrdua. És una etapa de transició, de desig de volar però amb la gravetat del present. I aleshores, el silenci.
Amb la pandèmia com a detonant, Aucell Cantaire s’allunya dels escenaris i entra en un període de recolliment. Només uns pocs concerts privats, col·laboracions puntuals i molta vida interior. D’aquest temps en sorgeixen textos —relats, memòries, fragments poètics— que encara no han vist la llum, però que constitueixen una mena de tercer disc en ombra. Un àlbum de paraules, escrit des de la reclusió, que respira com una continuació subterrània del projecte.
Amb Visions Postdiluvi (2025), la trilogia es tanca. Aquest nou disc no és només un epíleg: és un mirall del camí recorregut, una síntesi i una obertura. Hi conviuen restes del naufragi i llavors de futur. Hi sona la veu d’algú que torna a cantar, més despullat i més lliure. És el punt final d’una etapa… i potser el començament d’una altra. Perquè cada final conté, en silenci, una nova promesa.